EL COR DEL PIRINEU CATALÀ
Des de La Seu d´Urgell a Vielha pel port de la Bonaigua
La Seu d'Urgell és lloc de pas de multitud de mototuristes de tota Espanya camí d'Andorra, el lloc fronterer del qual es troba a no més de 20 km. És sabut que a la capital d'aquest petit principat, Andorra la Vella, hi ha una gran oferta, ia bon preu, de tota mena d'equipaments per a motos i motoristes. A part daixò, el lloc ofereix ben poc dinterès.
Se sol passar de llarg per la Seu, però aquesta ciutat pirinenca d'aspecte desastrat posseeix racons d'indubtable encant i bé mereix una parada, encara que només sigui per fer una ullada a la Catedral (La Seu significa això, la Catedral).
S'abandona la Seu per la N 260, direcció Lleida, per continuar per Adrall, 8 km més endavant, i després cap a la carretera que condueix a Vielha pel camí de Sort i el port de la Bonaigua. El trajecte discorre per valls profundes i allargades que ocupen l'estret espai pel qual discorren els rius, i per les altures que separen unes valls d'altres. Els 53 km que separen la Seu d'Urgell de Sort són molt sinuosos, però la carretera no és gaire estreta. Ens trobem al cor del Pirineu català.
La pujada fins a Pallerols es fa entre una densa arbreda i les belles vistes cap a la vall del riu Segre, però la resta del recorregut fins al coll del Cantó (1.600 m) i el descens, pràcticament fins a Sort, discorre per un paisatge descarnat, sensació que produeix en estar desproveït d'arbres.
Sort és un petit nucli de cases de pedra i teulades de pissarra que es disposen al voltant d'una església. Com molts altres nuclis, compta amb restaurants i allotjaments, reflex de la intensa demanda turística que pateix la vall. Des d'aquest punt, la massa muntanyosa s'encrespa considerablement. El camí segueix en tot moment el curs sinuós de la Noguera Pallaresa, encotillat per les formidables parets rocoses que s'eleven a banda i banda, formant a l'alçada un perfil abrupte en forma de dents de serra. Paisatgísticament, el tram és una bellesa espectacular.
Des de Sort fins a la cruïlla cap a Espot, que és l'accés oriental del Parc Nacional d'Aigüestortes, la carretera només salva un lleu desnivell, es troba en bon estat i el traçat és d'una sinuositat agradable. Tram apropiat per conduir relaxadament. Des de la cruïlla fins a Espot, la carretera puja vertiginosament i el traçat es fa més convulsiu, encara que no es troba en males condicions. La pujada ofereix estupendes vistes sobre la vall i permet apreciar-ne la profunditat.
Espot és un llogaret molt ben equipat, tractant-se de l'última base per als que vulguin endinsar-se al Parc Nacional d'Aigüestortes i assolir l'estany (llac) de Sant Maurici. A aquesta mateixa localitat hi ha una oficina d'informació. Compte!, per entrar amb la moto al parc cal, o bé matinar, ja que només permeten el pas als primers 175 vehicles, o bé fer-ho després de les 18 h, quan l'accés és lliure.
El port de la Bonaigua i la val d'Aran
De tornada a la vall, s'arriba de seguida (6 km) a Esterri d'Àneu , ja en ple ascens cap al port de la Bonaigua. Es creua València d'Àneu , un petit mas amb una encantadora església amb campanar rematat per un agut chapitel de pissarra. A prop hi ha la Mata de València, una gran massa forestal constituïda per avets.
L'ascens al port de la Bonaigua (2.072 m) té un dibuix endimoniat, voltes, revoltes i més voltes, sobre un pis que testifica uns hiverns inclements. Es creua per trams densament arbrats i en tot moment estan a la vista les imponents alçades del Pirineu Central, cobertes de neus eternes (pic de Moredo, 2.760 m). El descens des del port presenta, més o menys, les mateixes característiques, és a dir, un serpentí de vegades en mal estat de conservació.
A dalt del port no hi ha cap tipus de servei, ni benzinera, ni cafeteria, ni res que se li sembli. És d'una solitud feta de vastes praderies que romanen verdes quan no estan sota les neus i on pasturen cavalls salvatges. Uns 5 km abans de Baqueira , la carretera guanya en amplada i les condicions milloren ostensiblement. Baqueira és el centre d'acollida de molts esquiadors que, en temporada, fan servir les pistes de Baqueira Beret. Pràcticament tots els edificis són hotels, fondes, restaurants, botigues, etc.
Una mica més endavant, a l'altra riba de la Garona, la petita població balneària d' Arties . Ens trobem a la vall d'Aran (la val d'Aran). El seu clima i ubicació, i la història que se n'ha derivat, li han proporcionat una personalitat molt acusada que es manifesta tant en el seu paisatge, d'extenses praderies alpines, boscos de faigs i avets de proporcions extraordinàries, com en la seva arquitectura tradicional i la llengua aranesa (que no és una variant del català, com es podria pensar, sinó de l'occità), una relíquia lingüística que encara roman viva.
La capital de la Val d'Aran és Vielha (974 m), al vèrtex de les dues de les depressions que constitueixen la vall. La seva localització té un gran atractiu, molt més del que mostra la ciutat mateixa. Visitada per milers de francesos, a qui s'uneixen, segons temporada, esquiadors o estiuejants, és un lloc quallat de supermercats, botigues de tota mena, restaurants i altres serveis. Només per als que agradin de rebombori.
Font: Anayatouring.com
Enllaç: http://ow.ly/lDXYd
